Marian Verkerk és una artista visual que treballa amb processos fotogràfics experimentals que qüestionen l’estabilitat de la imatge. A més d’aquests processos fotogràfics experimentals, també està interessada en la fotografia en blanc i negre, especialment en els paisatges i l’arquitectura.
En una vida anterior va estudiar filosofia i durant els darrers 25 anys va ser catedràtica d’Ètica a la Universitat de Groningen. Entre 2008 i 2010, i de 2012 a 2014, va ser estudiant a la Fotoacademie d’Amsterdam. Posteriorment, va continuar rebent acompanyament i tutories per part de professors de l’acadèmia durant diversos anys.
Vaig començar el curs de Diploma en Fotografia Experimental el passat setembre de 2025. Formar part d’una comunitat d’artistes amb interessos afins és extremadament motivador. Tant a l’espai online com a les classes per Zoom es comparteixen molta informació i alegria. Pablo i Laura són molt propers i entusiastes.
Vaig començar el curs de Diploma en Fotografia Experimental el passat setembre de 2025. Formar part d’una comunitat d’artistes amb interessos afins és extremadament motivador. Tant a l’espai online com a les classes per Zoom es comparteixen molta informació i alegria. Pablo i Laura són molt propers i entusiastes.
Projecte Destacat
Traces of the Ordinary
Combinant cianotípia, impressió lumen, quimigrames, Van Dyke brown i enfocaments híbrids analògic-digitals, el meu treball investiga com els paisatges, els retrats i els objectes quotidians es dissolen sota la influència del temps i del canvi químic. La pràctica explora la memòria com un camp canviant de rastres, més que com un conjunt de representacions fixes, creant imatges que existeixen entre la presència material i la desaparició.
En el projecte "Traces of the Ordinary" la superposició de Van Dyke Brown, cianotípia i transferències inkjet crea superfícies suaus i inestables on allò ordinari es torna efímer.
En el projecte "What the Sea Remembers" les imatges, creades mitjançant cianotípia, exposició lumen i processos d’impressió híbrids, es comporten com el mateix mar: modelades per la llum, la humitat i el temps. I, finalment, a "The disappearin self" els retrats es dissolen lentament a través de reaccions químiques. En lloc de fixar la identitat, les imatges la mostren com una cosa fràgil i canviant.
